Karlovy Vary: el cinema, els balnearis, l’intangible

La primera setmana de juliol torna el festival internacional de cinema de Karlovy Vary. És de nivell A, com els de Cannes, Berlín, Venècia o Sant Sebastià. L’establishment institucional txec i les grans empreses mimen el festival. A Txèquia és la gran ocasió social de l’estiu, un lloc on s’ha d’anar.

Arriben milers de persones per la ciutat, els allotjaments es col·lapsen. Molts passegen amb orgull la tarja de plàstic de premsa penjada al coll, que els identifica i els permet veure pel·lícules gratis. Des dels anys noranta, entre el públic arriba gent jove amb motxilla que, amb bulímia cinèfila, s’empassa en pocs dies tantes pel·lícules com pot, s’allotja com sigui i s’alimenta de quarts de pizza. La quantitat de pel·lícules és impossible d’absorbir per una persona sola. Cap al migdia es comença a veure els festivalers dormint estirats en qualsevol pam d’herba. Continua llegint «Karlovy Vary: el cinema, els balnearis, l’intangible»

“Honest guide”, o un altre turisme és possible (en teoria)

Janek Rubeš és l’ “Honest guide”, la cara visible d’uns vídeos imprescindibles per al turista, sobretot a Praga però no només. En un anglès molt clar, intenta pal·liar els excessos de l’avarícia desaforada del mercat i la persistent corrupció i incompetència de les autoritats municipals. Els seus vídeos semblen guiats per la fe, o diguem-ne allò de fer de la necessitat virtut, de creure que un altre turisme és possible.

Montserrat a Praga. L’etapa espanyola al monestir d’Emaús a Praga (1635-1871)

El monestir benedictí d'Emaús (foto Wikipedia)
El monestir benedictí d’Emaús (foto Wikipedia)

Els monjos de Montserrat es van passar dos segles i mig a Praga, al monestir benedictí d’Emaús, que està a la Ciutat Nova, i té aquests dues punxes molt característiques de l’horitzó de Praga, resultat d’una reconstrucció després d’una bomba de la Segona Guerra Mundial.

El professor Pavel Štepánek ho explica en article (llarg, erudit) publicat al Butlletí XX de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (RACBASJ) el 2006. Aquí teniu l’article i a continuació el resum:

Continua llegint «Montserrat a Praga. L’etapa espanyola al monestir d’Emaús a Praga (1635-1871)»

Entrevista a Jan Schlejbal, traductor

Jan Schejbal acaba de publicar [entrevista publicada el febrer de 2016] la traducció al txec de la novel·la Jo confesso, de Jaume Cabré. Diu que si té èxit pot obrir camí a la literatura catalana a Txèquia. Parlem d’això i, entre altres coses, del seu diccionari txec-català, culminació de tota una vida d’home de lletres, dedicat a promoure la literatura catalana en l’espai txec i a traduir i formar traductors. Jan Schejbal és el degà de la catalanística txeca. Admet que no pot evitar ser perfeccionista i que la literatura és encara el seu verí preferit. Continua ple d’energia i projectes col·laborant amb el lectorat de català de la Universitat Carolina. Ens trobem al cafè Louvre, com a bons praguesos, i continuem la conversa per correu electrònic.
Continua llegint «Entrevista a Jan Schlejbal, traductor»

Mendelssohn és a la teulada, de Jiří Weil

Publiquen Mendelssohn és a la teulada, de Jiří Weil, traduïda del txec per Jaume Creus. Podeu llegir la pàgina de promoció editorial de la novel·la aquí, l’opinió del traductor aquí i un article  de J.B. Culla. La novel·la és autobiogràfica: la vida de Weil té paral·lelismes amb la trajectòria de molts comunistes de primera hora, joves i idealistes, convertits en anticomunistes de primera hora ja als anys trenta a causa sobretot de la conducta criminal de Stalin. A més Jiří Weil era jueu, després de fugir dels comunistes es va trobar amb els nazis, i es va passar mitja guerra amagat a Praga per evitar anar al camp de concentració de Terezín, que avui és una atracció turística.

Ficció txeca recent: la generació dels “nens de Husák” i l’amor

La literatura dona un nivell de coneixement i comprensió d’una societat on no arriben els artefactes abstractes plens de dades que elaboren els científics socials. En el cas txec no és diferent. Us presentem dues obres recents d’autors que estan publicant ara. Són dues veus, una masculina i femenina. Són obres de testimoni generacional, fetes per gent que estan dins d’allò que la sociologia txeca designa com “Husákovy děti” o nens de Husák, pel president de l’època en què van néixer, els anys setanta. Avui ronden la cinquantena i han viscut de ple els canvis del país els últims trenta anys. Les dues obres tenen en comú que parlen de l’amor i de les relacions de parella. No solament serveixen per endinsar-se en la “txequitud” i els seus misteris, sinó que estan ben escrites, es llegeixen bé i milloraran el vostre txec, si trieu dominar l’idioma més enllà del survival kit que tots ens fem els primers anys.

Continua llegint «Ficció txeca recent: la generació dels “nens de Husák” i l’amor»